SOM CO2

Campeones en CO2, Gracias Camps!

Activistas de Acció Pel Clima y Marfull/Agró han desplegado una pancarta delante de las Torres de Serranos para pedir más compromisos a las Instituciones Públicas en la lucha contra el Cambio Climático. Miembros de las dos organizaciones se han concentrado para reclamar al Consell políticas má efectivas de reducción de la emisiones de gases de efecto invernadero. En el mismo acto se ha instalado un simulucro de podio para hacer entrega de las medallas a los campeones que han permitido al País Valencià tener la supremacía en emisiones de CO2 sobre el resto de regiones europeas, que hace que "SOM CO2".

En coincidencia con la semana decisiva de las negociaciones de Copenhaguen, Activistas de la Coordinadora Acció pel Clima y Marfull-Agró han realizado un llamamiento a las autoridades valencianas para que tomen medidas para reducir las emisiones de CO2 a la atmósfera, responsables del calentamiento global del planeta. Partiendo de la campaña publicitaria de la Generalitat que quiere resaltar el liderazgo de nuestra tierra, con el ya famoso "Som CV", hablando de que somos esto, somos lo otro, somos el no va más, los activistas han desplegado una pancarta que hace referencia al liderezago en emisiones de CO2, es decir que Somos Campeones en Emisiones. El lema elegido "Campeones en CO2, Gracias Camps" y "SOM CO2".

Dos pingüinos, después de deambular en la busqueda de un isleta de hielo, han recalado en Valencia para asistir a la entrega de medallas a los líderes valenciano del cambio climático y de las emisiones de gases de efecto invernadero. Además durante toda las semanas los pingüinos visitarán lugares emblemáticos de la ciudad de Valencia, para llamar la atención sobre la necesidad inaplazable de tomar medidas para reducir las emisiones.

La irresponsabilidad del Presidente Camps queda patente si nos atenemos a los Presupuestos para el 2010, en los cuales el Consell ha vuelto a olvidar el Cambio Climático: la Generalitat tan solo destina un exiguo 0,012% a las políticas para frenar las emisiones de CO2 en la Comunidad Valenciana, de los cuales la casi totalidad, 1,2 millones de euros, van a la mejora de instalaciones y acceso de Fundación Mixta con la Ford, y a unos cursos que no tienen relación alguna con el Cambio Climático. Sin olvidar la responsabilidad del Conseller de Medio-Ambiente Cotino que en lo que lleva de mandato no ha pronunciado ni una sola vez la palabra Cambio Climático ni ha tenido ningún pronunciamento o propuestas para reducir los efectos de las emisiones de gases de efecto invernadero sobre los ecosistemas y la biodiversidad del País Valencià.Por eso se ha hecho merecedor de la medalla de bronce del campeonato de liderazgo en Cambio Climático.

Acció pel Clima ha denunciado la ausencia de inversiones reales en la lucha contra el Cambio Climático en los presupuestos de la Generalitat 2010 en tramitación. Una vez más destaca en las cuentas el incumplimiento de las promesas del President Camps sobre el impulso que se iba a dar a la lucha cintra esta grave lacra, promesas hechas ante el presidente del Panel Intergubernamental sobre el Cambio Climático (IPCC), Rajenda Pachaury, durante la presentación en Valencia en noviembre de 2007 del IV Informe de Síntesis de este organismo dependiente de la ONU. Esta falta de compromiso queda patente en la dotación del programa “Cambio Climatico y Calidad Ambiental”, que es el único que lleva a cabo la dirección general para el Cambio climático, al que sólo se destina la exigua cifra de 0’012% del presupuesto total.

El Ayto de Valencia, por su parte, no quiere ser menos, así que la Alcaldesa R. Barberá después de crear una Concejalía de Cambio Climático ad hoc, capitaneada por una presunto fichaje estrella, sigue olvidándose de la lucha contra este grave problema. Tanto es así que en los Presupuestos Municipales la Delegación estrella de Cambio Climático tiene asignado tan sólo 1 millón de euros, de los cuales 600.000 son para gastos de personal y de funcionamiento, con una reducción de las partidas de casi el 28% con respeto al 2009.

Una demostración inequivocable de desinterés e irresponsabilidad que merece ser premiado con la medalla para la Alcaldesa R. Barberá de campeona en CO2, que le ha sido entregada por los activistas de Acció pel Clima y Marfull/Agró.

“Es pot viure millor amb menys”*

Foto, magnífica!, de Prats i Camps

Una quinzena d’associacions ecologistes, cíviques, sindicals i educatives formen des del 2007 Acció pel Clima, una plataforma valenciana que naix com a resposta a la inacció de l’administració pel que fa a l’escalfament planetari. Entrevistem el portaveu de l’entitat, Giuseppe Grezzi (Vico Equense, Nàpols), amb motiu de la pròxima reunió preparatòria a Barcelona de la conferència de Copenhaguen sobre el canvi climàtic.

P. La majoria de partits han inclòs la qüestió ambiental als programes propis. Creieu que ho han fet per convicció o per conveniència?
R. Crec que ho fan sobretot per oportunisme, arran de la preocupació social creixent per aquesta qüestió. En un moment de crisi com l’actual –que és sobretot ecològica, per la gran destrucció de recursos– és quan de veritat es mostra la determinació dels governs en aquest aspecte. Cal transformar l’economia i l’únic que se’ls acut als governs, en aquest cas a l’espanyol, és subvencionar una indústria caduca com la de l’automòbil. A més, elaboren un pla estratègic d’infrastructures de transport que fomenta la mobilitat amb cotxe i que té un impacte molt fort sobre l’ecosistema. Si de veritat estigueren preocupats pel canvi climàtic, apostarien per la xarxa ferroviària de rodalia i per mitjans de transports més sostenibles. En definitiva, fomentarien un altre model. Tothom utilitza el creixement sostenible i el prefix eco-, però al final no hi ha cap compromís efectiu.

P. Aquests anys s’havia parlat molt del canvi climàtic. No obstant això, d’ençà que començà la crisi, ha passat a un segon pla. Us fa por que es diluesca la qüestió de l’escalfament global a causa de la urgència de la crisi?
R. Crec que ha estat positiu que s’haja incorporat a l’agenda. Ara bé, em fa por que ara la qüestió ambiental s’arracone en favor de la crisi. Detectem que, ara per ara, guanya la visió a curt termini: molts governants pensen en les pròximes eleccions i que per guanyar-les han d’aprovar mesures per a recuperar el pols econòmic encara que tinguen un cost ambiental molt car. Això ja ho hem començat a veure a les reunions prèvies a Copenhaguen, on és molt difícil d’arribar a acords, ni que siguen de mínims. Això té a veure també amb les resistències d’alguns sectors econòmics, com ara el petrolier. Finalment, hi ha les regles del comerç internacional, que permeten de traslladar les indústries a països on la mà d’obra és més barata. Cal un canvi en les regles de l’Organització Mundial del Comerç si de veritat volem ser efectius.
Tot plegat endarrereix la presa de decisions a les rondes prèvies de la conferència de Copenhaguen sobre canvi climàtic. Molts governs volen que l’acord siga de mínims, quan l’ONU, el Grup Intergovernamental d’Experts contra el Canvi Climàtic i les organitzacions ecologistes reclamem que siga de màxims. No es pot ajornar més un nou acord com el de Kyoto, perquè si no estabilitzem les emissions per al 2015 serà massa tard per a revertir i reduir la presència de CO2 a l’atmosfera.

P. Què n’espereu, de Barcelona?
R. Creiem que l’opinió pública hi té un paper fonamental. De moment, hi ha mobilitzacions que reclamen mesures més dràstiques. No sabem quins escenaris s’obriran a Barcelona. Els governs han de saber que si no es prenen mesures, no tan sols se’n ressentirà el clima, sinó també el creixement econòmic. Això ja ho advertia l’informe l’Stern. Si ara hi invertim l’1% del PIB, evitarem d’haver-n’hi d’invertir el 20% d’ací a uns quants anys.

P. Un bon símptoma és que els Estats Units s’han mostrat disposats a afegir-se a l’acord que isca de Copenhaguen. En canvi, mai no van subscriure Kyoto.
R. L’escenari ha canviat prou. El protocol de Kyoto va entrar en vigor el 1997 i des d’un primer moment, els Estats Units no van tenir cap interès a adherir-s’hi. Ara Obama està molt més decidit a implicar-s’hi. Això és molt bo perquè pot fer pressió a fi que s’hi adheresquen els altres països. És indispensable de començar a estabilitzar l’emissió d’efectes de gas hivernacle, però si seguim la dinàmica actual, no ens en sortirem. I si continuen creixent, serà molt difícil d’abordar el problema després.

P. Les potències emergents, com ara la Xina, l’Índia i el Brasil, arriben a Barcelona reclamant ajuda tecnològica i econòmica en canvi de subscriure el nou protocol d’emissions. Com s’hauria de resoldre aquesta situació?
R. Això és complicat, perquè s’ha deixat que aquestes potències creixeren a costa dels recursos naturals i les emissions. Ara, quan han arribat a un nivell econòmic important, tenen molta més força de pressió. Jo no sé com se’n pot eixir. Però crec que les potències mundials haurien d’arribar a un acord per a passar de l’economia del carbó a l’economia de l’eficiència energètica. I en aquest sentit, caldria un acord mundial en què també participaren la resta d’organismes internacionals, sobretot econòmics, dels quals depenen les grans decisions.

P. Arran de la crisi, el consum s’ha reduït. Diríeu que es tracta d’una circumstància passatgera o que assistim a un canvi en els hàbits de consum?
R. Les crisis es repeteixen sempre i aprofiten perquè els ciutadans siguen més conscients que els productes s’aconsegueixen a partir d’unes matèries primeres finites.
En el cas de l’estat espanyol, i especialment al País Valencià, hem tingut una crisi d’especulació immobiliària que ens ha fet conscients que no podem tenir aquests nivells de consum. Ara bé, no m’atreviria a dir que es produesca un canvi de valors. Potser sí que ha hi hagut un advertiment, però no hi ha un canvi en les mentalitats de més profunditat. M’agradaria pensar que la gent, d’ara endavant, serà més responsable en el consum.

P. Per quina via podria arribar aquest canvi de valors?
R. És complicat, perquè tenim davant un gran aparat mediàtic que s’alimenta de la venda de productes. Jo no crec que calga viure com eremites, però sí que es pot consumir menys i tenir el mateix nivell de benestar. Cal una responsabilitat individual a l’hora de consumir. Però en un sistema com l’actual, l’impuls a favor d’un consum més responsable ha de fer-se de manera més col•lectiva, des d’instàncies superiors. La gent ha de ser conscient que es pot viure millor amb menys.
Per aconseguir-ho és indispensable una acció dels polítics. A Londres, el pagament d’un peatge per a entrar al centre de la ciutat va ser molt controvertit a l’inici, però després ha donat uns resultats magnífics. Els diners que s’han aconseguit s’han invertit a millorar la xarxa de transport públic. En el temps d’aplicació de la mesura, han reduït la circulació pel centre d’un 25%. La gent s’ha adonat que és més competitiu i més agradable utilitzar transport públic. Ara, el següent pas que ha pres l’ajuntament és de potenciar el carril bici. Mesures d’aquesta mena, preses des d’àmbits superiors, ajuden a lluitar contra hàbits creats que perjudiquen la col•lectivitat.

P. Precisament ara l’Ajuntament de València sembla mostrar un cert interès a fomentar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport...
R. Jo no percep que facen les passes necessàries per a fomentar l’ús massiu de la bicicleta. S’han fet trams de carril bici, però desconnectats i no ben senyalitzats… Això és conseqüència d’un compromís no del tot definitiu amb la bicicleta. Volen impulsar la bicicleta sense reduir els cotxes i aquest model és difícil que funcione.
Caldria començar impulsant un pla de mobilitat sostenible seriós que estudiara els hàbits de mobilitat dels ciutadans, per tal de corregir primer els aspectes deficitaris.
Cal abordar el sistema de manera integral i, a més, tenir una visió metropolitana i no d’unitats que no tenen connexió entre si. Això és del tot ineficient.

P. Però és cert que l’ajuntament té una regidoria de canvi climàtic i que la Generalitat disposa d’una direcció general dedicada a aquest àmbit.
R. L’any 2007, la Generalitat va acollir el fòrum del Grup Intergovernamental d’Experts Contra el Canvi Climàtic. Aleshores es van decidir a crear aquests organismes, amb una voluntat merament propagandística. És una forma de fer-se propaganda de fites inexistents. La direcció general, a la pràctica, gairebé no fa res. Temps enrere va proposar 125 mesures que calia prendre, i des de la presentació no se n’ha tornat a saber res. A les Corts Valencians es va proposar fa un any i mig la creació d’una comissió d’estudi sobre el fenomen del canvi climàtic i no se n’ha tornat a sentir parlar fins ara.
Hi ha petits exemples que demostren l’escàs interès real per a promoure mesures contra el canvi climàtic.
Pel que a la regidoria de Canvi Climàtic, en el temps que ha existit, ha fet ben poc. Una de les coses que ha fet ha estat un acte sobre les cuines solars, en què, més que lloar la tecnologia solar, es va lloar la llonganissa que van fregir. L’última notícia és que tenien 200.000 euros de pressupost i que no han fet res de res.
En definitiva, es gasten aquestes coses per confondre la ciutadania i fer la sensació que hi ha una voluntat de lluitar contra el canvi climàtic.

P. En dos anys, s’haurà de resoldre l’autorització de funcionament que atorga el Ministeri d’Indústria espanyol a la central de Cofrents (que té una vida útil fins el 2025). Què hi caldria fer-hi?
R. Cal tancar Cofrents. La tecnologia que s’hi usa és molt antiquada i tot sovint hi ha incidents tècnics. La darrera vegada que n’hi hagué un, es va haver de tancar durant un mes i mig. L’any passat va estar aturada durant més de cent dies. S’esmercen recursos a prolongar la vida útil d’aquesta central agònica, que es podrien dedicar a promoure energies alternatives. Tenim les condicions òptimes per a respondre a les necessitats energètiques del País Valencià, si no totalment amb energia renovable, si almenys combinant-ne de renovable i de convencional.

P. Però les energies renovables encara són una part molt petita del total de producció energètica valenciana. No és prematur dir que podem funcionar sense Cofrents?
R. Jo crec que mentre debatem si cal tancar Cofrents o no, llevem esforços a potenciar energies alternatives. La propietària de la central de Cofrents és Iberdrola i em fa la sensació que ni el govern espanyol ni el d’ací no tenen gaire interès a enemistar-se amb Iberdrola. I mentre parlem i reparlem sobre això, no es parla de com potenciar les altres energies.

P. Segurament el futur està en les energies renovables. Ara bé, la instal•lació de parcs eòlics o solars també és controvertida i moltes voltes es topa amb l’oposició de veïns i de grups ecologistes i tot. Què fem, aleshores?
R. El cas valencià és molt particular. Quan a final dels 90 es va aprovar el parc eòlic valencià ja hi hagué molta polèmica, perquè els molins eren en zones d’especial protecció per a ocells. Semblava que hi havia intenció d’emplaçar els parcs en zones amb poca densitat de població, de manera que no hi haguera tanta oposició social. Són zones molt fràgils i amb molta diversitat. Els ecologistes no ens oposem a l’energia eòlica, però diem que cal buscar el millor emplaçament per a no causar aquests desajustos. El problema és que s’ha volgut fer sense atendre criteris tècnics ni racionals. S’ha fet per crear sobretot parcs eòlics que donaren el màxim rendiment econòmic a les empreses i no el màxim d’energia.
Quant als camps solars, en lloc de promoure les instal•lacions solars als edificis de les ciutats, es promouen grans camps lluny dels llocs on es necessita l’energia. Caldria començar equipant els edificis públics amb plaques solars, com ha fet la Universitat de València.

*Entrevista en el semanario El Temps.